Dead-Living Rose

Debo prepararme, una vieja amiga viene a visitarme y se quedará un tiempo, no sé cuanto exactamente pero espero que sea mucho, la echaba realmente de menos. Esa alegría y las ganas de vivir que trae con ella me ayudarán mucho en este camino que viene lleno de baches y dificultades, con su ayuda podré dejar atrás las lágrimas y todo el sufrimiento que hay en mi, de nuevo podré ser feliz, como en aquellos tiempos de antaño cuando no me preocupaba nada más que no fuera jugar, tener la muñeca más bonita o que en verano no se terminara mi helado favorito.

Ya viene, aún más radiante de lo que recordaba, siempre dispuesta a ataer cosas buenas hacia mi, a ayudarme en los momentos buenos, pero sobre todo, en los malos como este. Con ella espero poder lucir mejor, pues es uno de los mejores complementos que podría tener, una sonrisa en mis labios, una vieja amiga que vuelve para darme ánimos en este gran bache que ahora estoy pasando, alguien que me entiende y sabe perfectamente como me siento. Me llena de felicidad que vuelvas a mi rostro, querida sonrisa.

Te veo sufrir y esto hace que sonria, me alegro de que lo estés pasando mal, de que estés solo y nadie quiera ayudarte. Las lágrimas salen de tus ojos y caen lentamente por tus mejillas mientras yo sigo mirando, ensimismada en la belleza de tu dolor y disfrutando cada segundo de aquel maravilloso espectáculo. Mi sonrisa se ensancha, cada vez me gusta más ver como te retuerces de dolor en el suelo mientras estás envuelto en una inmensa soledad, adoro la expresión de pánico que tienes en el rostro y haría cualquier cosa para que no terminara jamás. Estoy feliz de que ya no causes ningún efecto sobre mi, que ya no puedas controlarme con unas pocas palabras, alegre de haber superado todo.

Puedo ver como aquella sonrisa permanente que me enamoró ya no esta en tu rostro, que tus ojos cambiaron el brillo de alegría por uno humedo debido a que aún sigues llorando y que todo lo que me gustaba de ti ha desaparecido para dejar paso a otra persona prácticamente desconocida para mi.

De pronto despierto, estoy en mi cama y todo aquello fue un sueño. Miro el calendario, es lunes y debo ir al instituto después de un fin de semana lleno de tranquilidad.

Tan solo llegar te veo en la entrada, con una chica la cual debo suponer que es tu novia, estás en una actitud demasiado cariñosa para que se trate de una simple amistad. Paso por tu lado y entre nosotros hay el silencio própio de dos desconocidos, parece que fuera la primera vez que nos vieramos. Mi mirada se fija en el suelo, no me atrevo a mirarte, acelero el ritmo de mis pasos y subo las escaleras que llevan a mi clase corriendo, soy la primera en llegar. Una vez allí no puedo aguantar más y rompo en un llando inconsolable, sueño con poder ser independiente de ti pero me robaste el corazón, lo he de admitir. Recuerdo las largas conversaciones que teníamos, quizás de tonterías y sin tema concreto pero pasábamos horas hablando cada día, siempre me hacías reír y su sola presencia me alegraba el día. Por desgracia ya no me hablas, desde que tienes pareja me dejaste de lado a pesar de que te estuve ayudando en los momentos duros, pero ya no recuerdas todo eso ¿verdad?

Empiezan a llegar los compañeros de clase y aún sigo llorando, pero debo tranquilizarme, dibujo una sonrisa en mis labios mientras me limpio las lágrimas para que no me vean llorar, a ojos de los demás superé lo tuyo. Pasan las horas y no sales de mi cabeza, deseo llegara  casa para poder estar tranquila y sin nadie que me molesta pero el tiempo pasa despacio, demasiado. Al fin, termina el día, un día más sin ti.

Me despierto, ya es martes catorce de febrero, San Valentín, el día de los enamorados. He tenido el mismo sueño que la noche anterior y me siento mal por la sensación de felicidad que siento en él al ver tu dolor, yo no quiero que lo pases mal, solamente espero que seas feliz con quien tu quieras.

En clase encuentro una poesía, la misma que escribí hace unos meses, una poesía de una chica enamorada de alguien que jamás le corresponderá. "Ladrón de sentimientos"... Resuena el título que le puse en mi cabeza, lo siento pero no puedo evitar leerla por última vez en un intento desesperado de volver a sentirme como antes, con la esperanza de seguir con nuestra amistad y me hagas reír de nuevo, pero sin querer me pongo a llorar silenciosamente al leer los últimos cuatro versos.

"Y ahora desde lo más profundo,

te digo lo mucho que te quiere

mi humilde corazón abatido

muerto por el desamor de azufre."

Solo tengo dos cosas más que decirte, espero que seas muy feliz y que algún día podamos retomar nuestra amistad.

Atentamente, una chica enamorada.

No puedo dejar de pensar

en quien dio sentido a mi vida.

El que me enseñó que amar

no es solo una tortura.

No puedo dejar de pensar en ti.

Maldigo la distancia

que a los dos no separa

evitando que se roce nuestra piel.

En la noche negra,

mientras paseo

bajo la luz de la luna,

pienso solamente en ti.

Porque sin ti ya no vivo.

Una voz muy dulce

dice desde mi corazón:

"te quiero" con razón.

Serás mi todo hasta mi muerte.

Quiero estar contigo

hasta el final de mis días.

Porque tú eres, amor mío,

cada una de mis vidas.

Me encandiló tu dulce sonrisa,

la que apago el brillante sol.

Y con más suerte que un trebol

conocí a la persona más afectuosa.

Y si me cruzo con el ladrón

que mi amor ha robado,

y de mi corazón se ha adueñado,

en las estrellas habrá un apagón.

Sus profundos ojos castaños,

hacen que me pierda gustosamente

entre rosas y linos olorosos,

donde yo voy encarecidamente.

Pero ahora debo despedirme

de este gran mundo de ensueño,

porque mi hogar es este abrasante

y punzante dolor eterno.

Y ahora desde lo más profundo,

te digo lo mucho que te quiere

mi humilde corazón abatido

muerto por el desamor de azufre.

Miro enrere.

Em perdo en algun record.

Quina pena em fa pensar

que tot el que vivim

sigui una història sense final.

On estàs?

Sense tu no tinc vida, dóna'm una senyal.

El temps ens separa i la distància no se'n va.

Menteix-te.

Tu dius que no m'estimes,

jo t'he de creure.

L'ànima no s'enganya sense perdre.

Dóna'm un lloc, digue'm un racó

on amagar la meva soledat,

les meves ànsies d'estimar,

la meva por de viure si tu no hi ets.

Digue'm un lloc sense direcció

per creure en l'amor,

tornar a començar,

torna-ter a besar en aquest lloc.

Cuida't.

No perdis el somriure,

que tot t'anirà molt bé.

Confio que el destí

et faci feliç on tu siguis.

Saps bé

que com jo t'he estimat

ningú et va a estimar.

Em quedo amb el viscut

i l'esperança que vaig guardar.

Pot ser

que curis les teves ferides

i tornis a estimar.

Però el meu amor no té cura,

ja ho veus.

És la Soledat,

aquesta absència que et queda del record.

Un sospir que fa que et senti lluny,

una abraçada que no deixa respirar.

Vaig a cridar,

però això només trenca el meu silenci.

Aquest fred em va cremant per dins.

És la Soledat.

Vinc d'aquest lloc

que em fa tan petit.

Fa mal la realitat

que no em deixa avançar.

Allà on ja no hi ets,

on es va perdre el meu somni.

Penso que sense pensar,

és més fàcil oblidar.

Avui em vull perdre

i amagar-me amb el vent.

Em banyaré a la mar

i em curaré amb la seva sal.

Perquè ella

no m'ha abandonat ni un moment.

Ella,

vull que es vagi i no se'n va.

És la Soledat,

aquesta absència que et queda del record.

Un sospir que fa que et senti lluny,

una abraçada que no deixa respirar.

Pot ser que no siguis l'arbre més gran ni alt, tampoc el més bell, però en el meu cor ets únic ja que ningun altre ha estat al meu costat com ni he pogut compartir tantes alegries com amb tu.

Vas veure néixer el barri on vius, com els fills de la gent que el va construir creixien y també als seus fills. Es podria dir que ets un dels habitants més vells del barri i un dels més estimats, en especial per als nens. Sota de les teves branques han jugat a caniques y més tard amb els tazos de les col·leccions de patates o dels bollicaos. A la teva ombra han començat amistats que encara ara segueixen y altres que per mala sort ja s'han trencat. L'amor... D'això no en sé gaire però de ben segur que també ha sorgit y sorgirà al teu voltant, doncs ets el centre de trobades entre els nois y noies més joves, que s'acomiaden amb un "ens veiem després a l'arbre de la plaça". Potser podries tenir un altre nom més maco ja que després del gran significat que tens no en tens cap més de ser l'arbre de la plaça, l'únic de la plaça y l'únic avet.

Però per mala sort no tot es bonic ja que com tot sabem els nens petit no tenen gaire cura i poden ser una mica salvatges,  per això es que no et pots fer més alt i només pots créixer cap als costats. De totes formes segueixes sent molt especial.

Molts de nosaltres et tindríem que donar les gràcies y començaré jo, per donar exemple que diuen. A sota de la teva ombra he conegut a dues persones que actualment son unes de les mes importants de la meva vida, al teu voltant he estat jugant fins i tot fer d'espies, també he plorat, rigut y m'he esbarrellat amb, més tard, la seva corresponent reconciliació. Tinc un record molt especial del primer dia que et vaig veure, recordo que estava molt trista però et vaig veure tan alt y tan gran que vaig prometre créixer y fer-me com tu. Aguantar davant de tot con tu fas amb la pluja , la neu i el sol. Gràcies a tu he pogut superar molts moments difícils i per això et dono les gràcies de tot cor.

Aquest misteri que tanca la vida i que ningú ha sabut, de moment, desxifrar. Sabem que tot té un principi i un fi, però no coneixem si, després del de morir, l'ànima continua per un altre camí o, si per contra, no hi ha ànima, només cos i res més. Caminava immers en aquests pensaments, preparant les notes per donar la propera classe quan, de sobte, vaig sentir un profund dolor al pit, no era com en altres ocasions, ja que aquest malestar era punxant, com si algú, des de les meves entranyes, volia partir-me en dos. No em va donar temps a despenjar el telèfon per demanar ajuda. En un instant, vaig sentir que ja no controlava els meus pulmons i em vaig desplomar sobre la catifa del despatx. L'últim que van contemplar els meus ulls va ser una pluja de folis caient sobre la meva cara. Tot d'una vaig sentir una cosa estranya, estava dins del meu cos, però no podia moure ni un múscul. Sentia veus, però no entenia el que deien. Vaig intentar, amb gran esforç, moure, cridar, fer alguna cosa perquè sabessin que encara era viu. Però hi va haver un so que sí vaig identificar, la veu del forense dient "causa de la mort: infart". Llavors vaig comprendre el que estava passant. No era viu, el que experimentava era la sensació de l'ànima dins del meu propi cos mort, de manera que vaig decidir relaxar-me i esperar per comprovar què passaria després.

Va ser en aquest instant, quan vaig notar que el meu ser s'elevava, sentia com si una gran força em estigués alçant per sobre d'edificis, arbres, muntanyes i, per fi, fora de la pròpia Terra. Llavors, vaig veure una gran llum, un remolí de llum blanca resplendent, encegadora, la qual em convidava en el meu pensament a entrar dins d'ella. Vaig sentir por, ja que el fet que aquell fulgor m'impedís veure, em causava gran espant, de manera que no vaig entrar. Però al poc, vaig tornar a sentir que la llum em deia, sense paraules, només amb el sentiment de necessitat. Va ser en aquell moment quan, sense ni tan sols pensar-ho, vaig ser aspirat dins el remolí de llum. Un cop dins, vaig notar la presència de tots els meus éssers estimats, no només els que havien mort, sinó els que encara se suposava eren vius, no podia veure'ls, ni sentir-los, però podia sentir que hi eren, al meu costat, envoltant-me amb el seu presència.

Una sensació de judici va inundar el meu ésser. Vaig sentir que havia de ser jutjat i vaig tenir por de nou, però un gran so, semblant a una dolça música, m'indicava sense paraules que no havia d'estar temorós. Vaig decidir sotmetre'm al procés. Llavors, tot i les meves expectatives, ningú es va acostar a indicar meus bons o dolents actes, no hi va haver ningú que em digués el que vaig fer bé o malament. El que va passar va ser que, vaig començar a viure la meva vida de nou, però en lloc de ser jo, en aquesta ocasió estava en la ment de les persones amb les quals vaig conviure o vaig tenir contacte mentre vivia. Vaig notar l'alegria dels meus pares al veure néixer, vaig sentir la ira reprimida dels meus companys de classe quan els treia el dinar. Experimentar la felicitat de la meva primera novia quan li vaig donar el primer petó i la seva tristesa en el moment en què la vaig deixar per una altra. Apreciar l'estat d'alegria de la meva dona i de tots els meus familiars el dia del meu casament, notant la sensació de buit de la meva mare aquella nit, la qual, com era natural, ja vaig començar a viure amb la meva recent dona. Percebre la pena dels meus companys quan vaig ser jo el que, finalment, va aprovar l'oposició a professor.  Vaig poder apreciar l'estat d'embaràs de la meva dona com a propi, tenint els dolors del part i l'alegria de tenir al nostre fill per primera vegada a la falda. Després vaig sentir el dolor profund causat a la meva família quan vaig decidir abandonar-los per conviure amb una noia més jove. Vaig notar el l'odi de la meva amant, el seu menyspreu cap a mi, vaig advertir els seus pensaments ocults de casar-se amb mi pels diners. I finalment, vaig experimentar la sensació de pèrdua per la meva mort de tots aquells que em van estimar, i el sentiment d'alleujament dels que no m'estimaven.

Després del cúmul de sentiments, vaig ser jo qui, definitivament, es va jutjar a si mateix, considerant que podria haver fet més per tenir una vida plena. Podria haver estat més feliç ajudant els altres a tenir bons sentiments amb mi. Després de la meva propi veredicte, la llum em va oferir quedar-me a ella, sortir-me cap a la foscor o tornar a la terra, tot això sense paraules, només amb sensacions de pertinença cap a un lloc o un altre. Em sentència a tornar a la terra, reviure intentant corregir errors passats. Però aquesta era una altra vida i tot el que m'havia passat anteriorment ja ho estava oblidant. És la paradoxa de la vida i la mort: quan era viu no sabia quin era el meu comès en la vida, en morir sí que ho vaig saber, però era massa tard per corregir-lo i, en tornar a viure, no podré recordar que, l'important no és buscar què fer amb la vida, sinó ser feliç a través de les mirades de la resta d'essers.

La biblioteca és un lloc on es guarden un munt de llibres d'amor, llibres d'amor que expliquen meravelloses històries que mai han estat reals, però, quan ens enamorem d'algú, la realitat del nostre amor supera la de totes aquelles històries inventades.

Els tres amics estaven parlant a classe just abans de que arribés el professor, parlaven sobre el primer petó i la meravellosa experiència que era rebre'l d'aquella noia especial. Només un d'ells l'havia rebut i davant de les seves preguntes els altres dos es van posar vermells. Un dels tres ja estava sortint amb una noia, una amiga seva de la infància, però encara no s'havien besat per el que en els altres els hi va sonar una mica estrany, però era normal, doncs la noia era molt tímida y, a més, estava sempre ocupada amb el bàsquet. De sobte ella va aparèixer preguntant si parlaven d'ella, al que van respondre nerviosos que parlaven sobre el pesos pesats, boxejadors. Ella, encara incrèdula, va fer un esforç per pensar que deien la veritat mentre que el nostre beisbolista, un dels tres amics, es posava a escolar música del mp3 per fer veure que no tenia res a veure en aquella conversa. Escoltava unes cançons una mica estranyes per a ells, sobre tot per a la noia, la cual va preguntar que què escoltava, els nois li van explicar que quan tenia una nova afició, per estranya que fos, ningú li treia la idea de deixar-ho córrer.

Després de classes se'n van anar cadascun a casa seva, tots excepte el beisbolista ja que tenia que quedar-se a l'entrenament de beisbol, com cada dia. L'entrenador estava molt orgullós d'ell, sempre cuidava molt els detalls i ajudava als nous que entraven en l'equip, per això podia ser el capità perfecte però hi havia un problema, amb ell no li interessava aquell esport, havia sigut el propi entrenador qui li havia demanat que s'apuntés i per això tenia por de demanar-li que fos el capità i que marxes de l'equip.

De sobte va tirar la pilota amb massa força, tanta que es va colar per una de les finestres obertes de la biblioteca. Penedit per el que acabava de passar va decidir que ell mateix aniria a buscar-la per demanar perdó. Va entrar demanant disculpes a tots els presents i preguntant on havia caigut la pilota, l'encarregat, amb mala cara, li va fer un gest indicant-li que estava darrera d'unes estanteries, gairebé al final de la biblioteca. Va anar cap allà i es va veure una noia rossa de cabells rissats agafat per dues cues que queia, ell va anar corrents a on era ella per agafar-la a l'aire i que no es fes mal, i, per sort, ho va aconseguir. Quan la noia es va reincorporar i el va veure ell s'hi va fixar més en la seva bellesa, era la noia més bonica que havia vist mai. La va deixar al terra amb molta cura i ella li va donar les gracies i el noi es va acomiadar-se, però abans que marxes la noia el va besar per finalment acomiadar-se ella i anar-se'n.

Al dia següent els seus amics no sabien el que li passava i ell no ho va voler explicar ja que tampoc ho sabia, només volia tornar-la a veure i per això, al finalitzar les classes, en comptes d'anar a l'entrenament de beisbol va pujar a la biblioteca. No hi era així que va decidir llegir-se un llibre mentre esperava que la porta s'obrís i aparegués ella. El llibre que va agafar es deia "La força de l'amor". Al dia següent, a l'hora de dinar li van preguntar que què li passava ja que no havia menjat res, a lo que ell va respondre que estar enamorat era meravellós. Finalment li va explicar el que li havia passat en el dia anterior.

Ell estava a la biblioteca buscant la pilota quan va veure a la noia més bonica que podia haver vist mai, aquesta va caure i ell, amb un posat d'home adult y galant la va agafar. La noia al veure'l es va quedar meravellada i completament enamorada d'ell, ell li va confessar que també s'havia enamorat i després d'aquella declaració d'amor es van besar com si res més ni ningú existís, només ells dos.

Aquell dia també va pujar a la biblioteca per esperar-la mentre llegia un altre llibre, el d'aquell dia es deia "Els guerrers del vent". Tampoc va poder veure-la, així que un cop va acabar el llibre se'n va anar. Aquella vegada li va explicar amb un amic el que havia passat.

Ell, després d'haver-la salvat de milers de monstres controlats per el rei tenebrós la va agafar quan l'últim que quedava la va deixar anar, era una jove princesa preciosa i ell un fort i valent guerrer. Ella el va besar dient-li que era seva i feliços se'n van anar muntats en un gran drac. Estaven predestinats des de temps remots a estar junts.

Com els altres dos dies, va pujar a la biblioteca esperant veure-la un altre cop, saltant-se l'entrenament de beisbol i llegint un nou llibre, aquest cop es deia "El paradís perdut". Aquell mateix dia es va trobar amb un altre amic a una cafeteria i allà li va explicar el que havia passat amb aquella dolça noia i el seu primer petó.

Ella va caure als seus braços i el noi, tant fort i galant la va salvar de la caiguda. En quant el va veure es van quedar mirant els ulls l'un a l'altre per finalment besar-se. El noi la va estirar sobre la sorra de la platja per demostrar-li el seu amor de forma carnal i apassionada.

Aquell mateix dia, les tres persones a qui els hi havia explicat el que va passar es van trobar i parlant van descobrir que a els tres els hi havia explicat una historia completament diferent a les altres. Preocupats i curiosos per el que havia passat i volent saber la veritat dels fets van anar a buscar un testimoni perquè els hi digués que va passar de debò. Un cop a la biblioteca van parlar amb l'encarregat, que va estar present tots i cada un dels dies en que havia pujat a la biblioteca, ja fos el primer per agafar la pilota o els següents per esperar a la noia. Va explicar que aquella noia acostumava a anar cada dia després de classe a la biblioteca ja que li encantava llegir tota classe de llibres. Era francesa i només havia anat durant sis mesos per el treball del seu pare però que ja no estava allà. Al dia següent van anar a buscar al noi per dir-li lo ocorregut, al qual es va sentir bastant malament, encara que no ho volia demostrar. També li van explicar que allà la van educar de forma estranya i que aquell petó només va ser una forma de donar-li les gracies i no res relacionat amb l'amor. En aquells moments una pilota va entrar per la finestra, s'havia colat dels que entrenaven a beisbol i ell la va agafar per finalment mirar per la finestra com jugaven dient que seria millor que tornés als entrenaments com abans i s'oblidés d'aquella noia. I així ho va fer, va tornar a jugar a beisbol amb totes les seves forces i jugava millor que mai omplint al seu entrenador d'orgull ja que pensava que tornaria sense saber que fer degut als dies d'entrenament perdut. Per la seva part es va concentrar en el beisbol recordant amb alegria i una mica de melancolia aquell moment en que la va conèixer mentre que ella seguia llegint estant a casa seva, a París i guardant la pilota que es va colar a la biblioteca en el dia que es va conèixer sense que ningú sàpigues el que realment sentia per aquell noi.

La biblioteca és un lloc on es guarden un munt de llibres d'amor, llibres d'amor que expliquen meravelloses històries que mai han estat reals, però, quan ens enamorem d'algú, la realitat del nostre amor supera la de totes aquelles històries inventades.

Las rosas son unas de las flores con más significados, y además, unas de las más bonitas para muchos. Aunque nunca nos paramos a pensar que puede que tengan más significados ocultos y no solo el que indica su color. Hay numerosas historias en las que aparece dicha flor, normalmente es regalada a la princesa como en la leyenda de San Jorge. Siempre rosas rojas o blancas, en contadas ocasiones apareció una rosa que no fuera de dicho color y realmente a mi me parece preocupante, no sé a vosotros. Las rosas existen desde hace muchísimos años, vieron crecer a la humanidad mientras que nosotros las olvidamos, nunca nos paramos a pensar en el significado que tienen, y no, no me refiero al significado de sus colores ya que ese se lo dimos nosotros.
Las rosas rojas son símbolo de amor, belleza y respeto. A pesar de que muchos olvidaron sus otros significados y solo dicen que es para regalarla a su enamorado, también puedes regalársela a un amigo indicando su belleza o el respeto que sientes hacia él.
Las blancas son símbolo de pureza e inocencia, por ello es el color que suele acompañar a la novia y muchas veces también en el ramo con esta flor tan especial. También ligamos las rosas blancas con el amor ya que significa que se desea tener una relación sólida y estable con la pareja. También se suele regalar una rosa blanca a alguien que está enfermo para indicar que estaremos pendientes de ella.
Las rosas de color rosa son una forma de dar las gracias, también es para decirle a quien se la regalas que le tienes aprecio. Es una rosa que no tiene doble significado, que carece de maldad y dobles intenciones, es un significado puro. También puede significar adoración y simpatía hacia la persona a la que se le regala la rosa si el color es claro.
Dicen que las rosas amarillas son perfectas para regalar a un adolescente ya que para la gente supersticiosa significa que se debe tener cuidado, regalar una rosa amarilla es una advertencia. Al contrario que el anterior color, esta sí puede tener intenciones ocultas tras la sonrisa de la persona que regala la rosa. Sin embargo, no todos los significados son malos, pues también puede significar alegría y satisfacción.
Esos no son los únicos colores de las rosas que tienen significado, sin embargo, sí son los más conocidos. Claro que hay más colores con más significados, el naranja significa entusiasmo; el azul calma y confianza; el verde esperanza y juventud; el violeta autocontrol, aristocracia y dignidad; el negro soledad, desesperación, tristeza y muerte; y por último, el gris significa vejez, desconsuelo y aburrimiento. Sin embargo, hay una rosa a la que aún no le dieron significado, la rosa que da nombre a este blog, las rosas marchitas. ¿Qué significado pueden tener? Cada uno le dará su propio significado aunque en mi opinión, son las rosas más hermosas, unas rosas que han luchado por sobrevivir y que a pesar de estar muriendo conservan las espinas que las defienden tan fuertes como siempre. Para mi, regalar una rosa marchita es símbolo de dureza y fuerza. ¿Qué significado tienen para vosotros?